Mireia Mir és educadora especialitzada i treballa a la Fundació des de fa deu anys. Aquest curs ha impartit un taller a l’escola francesa de Sant Julià de Lòria, on intervé fent suport educatiu a alumnes amb discapacitat i diferents trastorns a través del servei Progrés de la Fundació. L’objectiu del taller ha estat sensibilitzar els alumnes sobre el Trastorn de l’Espectre Autista (TEA).
Com va sorgir la idea del taller?
Atenc diferents alumnes amb autisme. La tutora d’aula em va manifestar que hi havia un alumne que estava neguitós amb la relació que tenia amb la resta de companys. Així va sorgir la idea de fer una xerrada perquè els companys poguessin entendre el TEA i que a partir d’aquí actuessin d’una altra manera, però la reacció mostrada pels alumnes va ser tan positiva que vam acabar creant dues sessions d’aquest taller.
A quin curs va dirigit?
Va dirigit a alumnes d’entre 8 i 9 anys, una edat en què ja veuen moltes coses i fan moltes preguntes, vist l’etapa de descoberta en la que es troben. Els adults donem moltes coses per fet i els infants, malgrat el temps compartit o els anys d’estar junts en una classe, no entenen algunes conductes que tenen els nens amb TEA, fet que a vegades pot perjudicar la relació entre ells.
En què consisteix el taller?
Es tracta de parlar d’empatia i tolerància partint de les diferències entre ells mateixos: les diferències físiques, culturals, de nacionalitat, de gustos, de pors… El focus no es posa sobre l’alumne sinó sobre tota la classe. Alguns nens ens van donar respostes que ens van semblar increïbles. Són infants que t’expliquen que tenen por a posar-se malalts, a morir, a perdre algú… A un no li agrada dibuixar però té molt bona memòria, un altre té por de les abelles i li agrada la poesia… i res d’això és negatiu. Vam posar noms i vam explicar que aquest nen té TEA, però que no està malalt. Perquè alguns ens deien “no està bé”, “és diferent”. Gràcies al taller, els alumnes van canviar la seva percepció i van entendre que aquest alumne té un trastorn del neurodesenvolupament i que això fa que el seu cervell processi les coses de manera diferent. Tots som diferents i ens hem d’acceptar tal com som.
Quin grau d’èxit consideres que ha tingut la iniciativa?
Tant a la mestra com a mi ens va sorprendre molt que els alumnes, que no havien tret mai aquest tema, van començar a posar exemples personals, del seu entorn familiar. Al cap d’un temps, fent el seguiment del taller, la mestra em va dir que la dinàmica del grup havia canviat molt i em va remarcar: “És una passada, hi ha alumnes que fins i tot l’han convidat al seu aniversari”.
El taller sobre TEA s’impartirà a nous alumnes?
Tant la mestra com jo pensem que ha estat tan positiu que estaria bé que això continués. La idea és fer un recordatori el proper curs, amb la mateixa aula, del que es va tractar, preguntar si han conegut algú més amb aquest trastorn o d’altres (a l’estiu van a casals i coneixen persones noves)… Que revisquin l’experiència de com s’han sentit. També ens plantegem si no estaria bé fer-ho a tota l’escola per així sensibilitzar tota la comunitat educativa, perquè l’alumne està en una classe, al menjador, al pati…, i en aquests entorns l’alumne es troba amb d’altres que no el coneixen tant. Molts tenen aquesta mirada diferent del nen. Una altra proposta seria poder fer sensibilització i pedagogia amb les famílies, projecte en el qual la Fundació està treballant.
Quins referents vas prendre per preparar el taller?
Em vaig inspirar molt amb El sonido de la hierba al crecer, el blog d’Anabel Cornago, una mare d’un nen amb TEA. I les activitats que proposo al taller, les vaig treballar amb un grup de treball amb companyes del servei Progrés, Raquel Ripoll i Míriam Conde.
Quin percentatge de la població té autisme?
Ara mateix no tinc en ment les xifres actualitzades d’Andorra, però sé que a Espanya volten sobre un nen de cada cent, i es dona quatre vegades més en nens que en nenes. A la Fundació atenem 157 persones amb TEA.
Tot i que calgui fer pedagogia als adults, creus que el tema de l’autisme està més assumit ara que fa vint o trenta anys?
Més que assumit, ara és més visible. És un trastorn que sempre ha estat present, el que passa és que no es coneixia tant. Ara és té més informació i els mitjans de comunicació en fan molta difusió.
El cinema també ha contribuït a popularitzar el tema…
Sí, però l’idealitza bastant, i tot i que és molt important fer visible el TEA al cinema i a la televisió, cal ser conscient que és un espectre i cal tenir en compte la individualitat de cada persona, perquè en molts casos es generalitzen les característiques.
Professionals com tu també contribuïu a donar visibilitat a l’atenció a les persones amb TEA.
A Andorra la Fundació ha fet una gran feina, perquè abans d’ella no hi havia res. I a Espanya o a França no hi ha ni de bon tros les ajudes que tenim nosaltres. En l’àmbit educatiu, ara estem treballant per fer arribar informació als mestres sobre el TEA i altres trastorns. Esperem enllestir-ho properament.